Llegendes - Pep Coll

El serpent de Benés.

La mestressa de Badia, a Benés, ens acompanya al prat de Sant Feliu, on fa molts anys s’hi aixecava un convent de frares. En un cantó del prat, al peu del vell camí que puja a Manyanet, hi ha les restes de la Bassa del Casal, l’indret on fa anys s’apareixia un monstruós serpent amb cabellera. El qui el veia - fos bèstia o persona - fugia esfereït talment hagués vist el mateix diable.

Conten que un home de Manyanet que gastava aires de pinxo, el Valent de Pranera, un dia que algú l’avisà que havia vist el serpent, agafà l’escopeta i la forca de ferro i es presentà al Casal. En veure el monstre, girà cua cap al seu poble amb els talons al cul. Marcelino de Bonet de Benés, un dels últims de veure el serpent fa una setantena d’anys, deia que el cos era tant retjo que no s’hauria pas esmunyit pel portal d’una era.

*

La font de la Senyora.

Tornem enrere cap a la Mola del Damont, on prenem un trencall que ens porta fins a Sentís. La mestressa i l’amo de casa Sunyé, l’única casa del poble habitada tot l’any, ens acullen amb cordialitat a l’hora que ens informen sobre la Font i la Casa de la Senyora. Continuem per la pista d’Erta fins a la collada de Prat d’Hort on deixem el cotxe. Molt aprop d’aquí, quatre pedres, sovint remogudes pels buscadors de tresors, assenyalen el lloc on s’aixecava l’antic monestir de Sant Julià de Sentís. Nosaltres caminem en direcció a ponent fins a la Borda de Roc, una mica més avall de la qual descobrim la Font de la Senyora, i en la penya de l’altre costat, l’espluga coneguda com la Casa de la Senyora.

.

Conten que l’encantada que hi vivia rentava la roba a la font i després l’estenia prop de la casa. Tot aquell que s’atrevís a tocar, ni que fos només una peça i amb la punta dels dits, quedava encantat per tota la vida. Diuen que la Casa de la Senyora es comunica per un túnel amb el Forat dels Encantats, un avenc al capdamunt del Tossal de Tous.

A casa Sunyé ens han mostrat un parell de destrals de pedra trobades fa anys vora la Casa de la Senyora, fet que ens confirma una sospita que teníem fa temps: que les coves d’encantades són sovint habitacles primitius, probablement prehistòrics.

*

Fantasies de Sarroca.

La Mare de Déu de Bellera no té res a envejar a la seua germana de Castellgermà. Segons la tradició, la imatge fou trobada al Cabanot de la Verge, un aixopluc a tocar del poble, sota la magnífica Roca de Gasol. Conten que en el moment de ser descoberta, la imatge plantava dreta damunt la llenasca inclinada de l’interior de la cova.

Per altra banda, a la Roca del Castell - aquesta damunt el poble -, el dimoni hi deixà marcades les peülles en un indret conegut com l’Esllissador del Diable. Aquest tobogan diabòlic, tot i trobar-se a la punta d’una esbalçada, la canalla del poble la feien servir de rascaculs fins no fa gaire.

.

Segons Ramon Violant i Simorra, fill de Sarroca, tant l’Esllissador del Diable com la Roca de Gasol antigament eren roques fecundants. És a dir, tenien el poder de fertilitzar les dones estèrils que s’hi refregaven l’entrecuix.

.

L’any 1981, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort d’aquest estudiós del folklore pirinenc, un grupet de pallaresos li vam retre un homenatge al seu poble natal. Un padrí que l’havia conegut de jove, ens assegurava que el Ramon de Violant era un sabatot que no sabia re, que, en realitat, tot el que escrivia als llibres li ho havia dit ell. “Quan jo llaurava amb les bous - explicava l’home - lo Ramon es presentave amb la seua llibreteta i em preguntave: “Com en dius d’això?” I jo li diva: “Això é l’esteva de la reu, carallot!”, i així tota l’estona.”

Decididament, el Ramon de Violant fou una personalitat fantàstica. L’home, tot i haver nascut en aquest poblet, tot i ser fill d’un pobre sastre, tot i no haver tingut estudis superiors, tot i morir en plena maduresa creativa, en fi, tot i haver copiat el que li deien els seus veïns ( potser precisament per això! )… és una de les figures cabdals de l’antropologia europea del segle XX.

La Casa Encantada.

A la Casa Encantada, un dels primers dolmens catalans descoberts pels nostres historiadors, s’hi accedeix habitualment des de Pinyana. Deixem el cotxe abans d’arribar al poble - en el primer revolt de la pista, un cop passada la font - i després ens enfilem durant mitja hora llarga per un camí que puja fins el capdamunt de la serra de llevant. De fet, la Casa Encantada es troba a la mateixa carena, al mig d’una paret que separa el bosc de Sarroca de la vall de Pinyana. Una enorme llosa - tres metres de llarg, dos d’ample, per mig de gruix -, descansa damunt de les altres quatre que formen les parets.

.

Segons els pobles veïns, aquesta cabanya és obra d’una antiga geganta. La donassa arrencà aquells cinc cantals del barranc de Pinyana, formant l’escanyat congost d’Estany Obert i després els traginà muntanya amunt. En duia una al cap, dues a sota l’aixella i les altres dues penjades amb una soga a tall de davantal. Tot i la càrrega, no parava de filar amb les mans, que encara li quedaven lliures. En arribar a la carena, la geganta va caure morta de fadiga i es formà la cabanya.

.

Alguns matins, la gent de la Bastida hi ataüllaven una blancor espurlent, que no era altra cosa que la roba estesa del encantats. Mai no se’ls acudiria d’anar-hi: sabien que la roba es faria fonedissa bona cosa abans d’arribar-hi.

*

Pep Coll dins Viatge al Pirineu fantàstic. Columna Edicions, 1996.